martes, 2 de diciembre de 2008

Sobre Bolonia I. Ocupación universitaria en Barcelona.

Jordi Llovet: Bolonya' i els estudiants.

No hi ha cosa que mereixi més respecte que el fet que una colla abundosa d'estudiants endegui una mobilització per discutir a fons una questió que ni tan sols la classe docent no ha estat capaç de discutir: el procés d'implementació de l'Espai Europeu d'Educació Superior, també conegut com "Pla Bolonya" pel fet que va forjar-se en la més antiga institució universitària d'Europa, l'any 1998.
Com que un servidor és fill del Maig de 1968, es va acostar, al vestíbul de la Universitat de Barcelona, a la taula en què feien el torn informatiu de rigor els representants dels estudiants reformadors i crítics. D'entrada, el que sorprèn es que es tracti d'un col.lectiu molt heterogeni políticament parlant, i amb un respecte escrupolós per les dependencies públiques: ja fa dies que dormen en els espais que circumden el rectorat i mengen, a la manera dels Pares de l'Esglesia, aliments que els arriben dels mercats municipals que, en qualsevol cas, s'haurien llancat a les escombraries. De fet, els hauría d'alimentar la mateixa universitat, que sempre es definida com alma mater, és a dir, "mare nutrícia". Tenen força moral; no van esparracats; no son una colla de trinxeraires: son nois i noies a la bella edat que, simplement, no estan d'acord amb certs elements del pla bolonyès, i que desitgen discutir i ser escoltats. Al cap i a la fi, se suposa que els nous plans d'estudis estan concebuts per al seu benefici, i no per al benefici dels poders fàctics i econòmics.
En tota aquesta questió hi ha un problema greu, que no ha passat desapercebut als estudiants, però que no ha tret la son a gairebé cap professor de les nostres doctes institucions, que generalment es limiten a veure com la paga mensual de funcionari arriba puntualment als seus comptes corrents: el pla Bolonya no és res més que la concreció, o formalització i legalització d'una fase determinada de la vinculació entre ensenyament universitari i societal neoliberal. No és preocupant, sinó tot el contrari, que l'homologació universitària als països de la Unió pretengui que un estudiant d'enginyería, de química, d'arquitectura o de medicina pugui aprofitar-se dels avenços que s'han produït en universitats d'altres països del continent; i tampoc significa cap problema, sinó més aviat una solució, que s'intenti que l'empresa privada assoleixi un cert protagonisme en el practicum dels estudiants que, en graduar-se o "masteritzar-se", passaran a ocupar els llocs de treball que ofereixen les institucions, societats i empreses extra-universitàries.


El copyright de esta imagen pertenece a Eneko.

El problema gran es presenta quan s'entra en el terreny de les Humanitats, que tradicionalment havien estat l'ànima de la vida universitària d'una ciutat: per això no es estrany que les actuals mobilitzacions estiguin protagonitzades, bàsicament, per estudiants d'Història, de Filosofia i, en menor mesura, de les facultats de Filologia, aquestes havent adquirit ja fa temps, amb un cinisme que espanta, la categoria d'escoles tipus Berlítz per a satisfacció de joves amb un horitzó mental (no es pot dir "intel.lectual") que no passe d'aspirar a un secretariat de direcció en qui sap quina empresa privada dedicada a qui sap quina activitat: fabricar mitjons, piruletes, productes de cosmètica i coses així. La realitat, però, es que més de la meitat d'aquests llicenciats acabaran a les aules de secundària, amb una formació limitadissima: així es multiplica l'analfabetisme funcional a les societats dels nostres dies. Aneu a un estudiant de Filologia Anglesa i pregunteu-li si li interessen Shakespeare, Melville o Jane Austen: us diran que molt poc, o gens; allò que els interessa es de l'ordre de: "The book is on the table" i tota la progressió gramatical que es deriva d'un sintagma tan senzill.
Aquest és el gran problema, i el que resumeix tota la perfídia del Pla Bolonya: la Universitat ja no hi és concebuda com un espai docent en que continua la formació humanística, civil, moral i, si voleu, també específica, que s'enceta a l'ensenyament secundari, sinó com el lloc en que es formen experts en les petiteses més inversemblants, amb el pretext que el mercat demana especialistes, i que els generalistes, o una classe universitària formada globalment - en materia de llengües clàssiques i modernes, història, filosofía, literatura universal, etcètera - no solament no és necessària, sinó que resulta incòmoda (i perillosa) atesa la fase tremendament degradada del capitalisme que presideix - avui amb la robs apedaçada, és cert - les nostres societats.
Allò greu és considerar que la vida intel.lectual i la vida universitària no tenen res a veure entre si, i que la formació d'una ciutadanía educada i culta és una tasca que pot delegar-se perfectament a Internet i a la suma d'elements informatius que es troben en espais del tot exteriors a un veritable proces de recerca del saber -el que se'n deia theoria -: les noves tecnologies han envaït fins i tot les aules d'Humanitats, quan resulta evident que, per ensenyar a pensar i discutir, n'hi ha prou amb la paraula i, com a molt, una pissarra. El que està a punt de morir del tot és allò que proposava un il.lustr at tan significatiu com Francisco Giner: "En vez de considerar a la Universidad como la más alta esfera de la educación cientiífica, podemos representárnosla como el superior instituto de la educación nacional en todos los órdenes de la vida". Davant una universitat encarrilada pel camí contrari, més val proclamar: Delenda est universitas.

Jordi Llovet. Catedrático de Teoría de la Literatura y Literatura Comparada en la Universidad de Barcelona.

Este artículo fue publicado el 27/11/08 en Quadern Cataluña, el suplemento cultural de la edición impresa de El País en Cataluña.
(Consultar la página 5).

2 comentarios:

MANUEL ORTIZ dijo...

Muy preocupante, de verdad. Llegué a tu(s) Blog(S) a través del CuervoLópez. No sabía lo que realmente se tramaba en Europa respecto a esto, pero creo que tiene un trasfondo muy importante: es en las facultades de humanidades donde al fin y al cabo el hombre aprende(ía) a Ser hombre... Yo como estudiante de un Conservatorio y de un Politécnico aquí en México puedo decir que la posición es radicalmente diferente. Es una lástima que estemos asistiendo a lo que ya Marcuse y Unamuno trataron de evitar allá por el '65.

Maravillosos blogs, excelente trabajo. Mi correo es indigo6b@gmail.com

Manuel

elcuervolopez dijo...

Anduvo bien el Stravinsky/Boulez?